Sant Francesc i el llop de Gubbio

Benvinguts a Les aventures dels Sants! Obriu bé les orelles, perquè avui us explicarem una història fascinant. Esteu preparats?

Fa més de vuit-cents anys, a Itàlia, en una ciutat dalt d'un turó que es diu Assís, vivia un noi que es deia Francesc. El seu pare era un comerciant ric, que venia teles precioses, i el jove Francesc ho tenia tot: vestits elegants, molts amics i festes amb música fins a la matinada. Somiava ser un cavaller famós!

Però un dia Francesc va sentir que Jesús el cridava, i va descobrir un tresor molt més gran que tots els diners del món. Ho va deixar tot, es va posar un hàbit senzill, lligat amb una corda, i se'n va anar pels camins a ajudar els pobres i els malalts i a parlar a tothom de l'amor de Déu.

Francesc estimava tant tot el que Déu ha creat, que al sol li deia «germà sol»; a la lluna, «germana lluna»; i als animals, els parlava com si fossin germans petits.

I avui us explicarem el dia que Francesc es va trobar cara a cara amb l'animal més temut de tota la comarca... Un llop!

Ara viatgem fins a Gubbio, una ciutat de cases de pedra, envoltada de muralles i de boscos espessos. Però aquells dies, a Gubbio, no hi havia gaire alegria.

Un llop enorme rondava pels voltants. Ja s'havia menjat ovelles i gallines, i la gent n'estava tan espantada que, quan havien de sortir de les muralles, hi anaven amb bastons i forques, com si anessin a la guerra! Mireu: ara mateix, a la plaça, arriba corrent la Lucia...

Lucia: Pietro! Pietro! Tanca la porta del forn!

Pietro: Eh? Però si encara no és fosc! Què passa, ara?

Lucia: Han tornat a veure el llop! Allà baix, al camí de les oliveres!

Pietro: El llop? Una altra vegada?

Nen: Mare, és veritat que és tan gros com un cavall?

Lucia: No ho sé, filla meva. Però és perillós, i ningú no se'l vol trobar.

Pietro: Doncs jo ja n'estic ben tip, eh! Que no es pot ni anar a buscar llenya sense tremolar!

En Pietro és el forner de Gubbio. Fa el pa més bo de tota la ciutat... però de valent, de valent, no ho és gaire. I, en aquell mateix moment, pel carrer empedrat, s'acosta un home prim, descalç, amb un hàbit de color de terra. És sant Francesc.

Francesc: Pau i bé! Què són tots aquests crits?

Lucia: Ai, germà Francesc! Quina sort que hagis arribat!

Pietro: Vés amb compte, Francesc! Pels voltants hi ha un llop ferotge... i ningú no gosa acostar-s'hi!

Lucia: Ja no deixem jugar els nens fora de les muralles. Quan sentim un soroll al bosc, tots correm a casa.

Francesc: Quina tristesa, viure així, amb pó cada dia.

Pietro: Per això mateix! Hem d'agafar els bastons i fer fora aquesta bèstia!

Francesc: Ho entenc, Pietro. Però potser hi ha un altre camí.

Pietro: Un altre camí? I què vols fer, convidar-lo a dinar?

Francesc: Mira... no és mala idea, això del dinar.

Francesc: Aniré a trobar-lo. Vull provar de fer les paus amb ell.

Lucia: Tot sol? Ni pensar-ho!

Francesc: Tranquil·la, Lucia. No hi vaig per barallar-m'hi. Hi vaig per parlar-hi.

Pietro: Parlar amb un llop! Això sí que no ho havia sentit mai! Doncs tot sol no hi vas pas... T'acompanyo!

Us imagineu que algú us digués que se'n va al bosc a parlar amb un llop? Doncs la gent de Gubbio es va quedar amb la boca oberta! Molts van pujar a les muralles per mirar-ho des de lluny.

I Francesc, amb en Pietro enganxat a l'esquena com una ombra, va sortir per la porta de la ciutat, camí del bosc.

El bosc era fosc i silenciós. Massa silenciós. Els ocells havien deixat de cantar, i només se sentien les seves passes sobre les fulles seques.

Pietro: Francesc... potser ja hem caminat prou, no?

Francesc: Si tens pó, pots quedar-te aquí, Pietro.

Pietro: Por, jo? No, no... Bé... una miqueta sí.

Pietro: Francesc... Has sentit això?

Francesc: Sí. Queda't darrere meu.

Les branques es van moure. Una ombra grisa va sortir d'entre els arbustos. Era el llop! Tenia el pèl eriçat i els ulls brillants... i, de sobte, va arrencar a córrer cap a Francesc amb la boca ben oberta!

Pietro: És ell! És el llop! Corre, Francesc! Corre! Jo pujo a l'arbre!

Però Francesc no va córrer. No va agafar cap pedra, ni cap bastó. Es va quedar quiet, va aixecar la mà... i va fer el senyal de la creu.

Francesc: Germà llop, vine aquí! En nom de Jesús: no facis mal ni a mi ni a ningú!

I llavors... va passar una cosa increïble. El llop es va aturar en sec. Va tancar la boca. I, a poc a poc, tranquil com un xai, es va acostar a Francesc i es va ajeure als seus peus.

Pietro: Li ha dit... germà?

Francesc: Ai, germà llop... Has fet molt de mal a la gent de Gubbio, eh? Tothom et té pó. Però jo no et vull fer mal. Tens gana, oi? Per això ataques els seus animals.

Francesc: Mira, fem un tracte. Si tu no fas mal a ningú més, jo demanaré a la gent de Gubbio que et doni menjar cada dia, i que ningú no et persegueixi. Ho promets?

El llop va abaixar el cap i va moure el cos i la cua, com si digués: «Sí, ho prometo».

Francesc: Molt bé, germà! I perquè quedi clar... dona'm la pota.

I el llop va aixecar la pota dreta... i la va posar, ben suau, a la mà de Francesc.

Pietro: Li ha posat la pota a la mà! Ho he vist! Amb aquests ulls!

Francesc: Pietro, ja pots baixar de l'arbre. Ara anirem tots junts a la ciutat.

Pietro: Tots junts? Vols dir... el llop també?

Francesc: I tant! No el podem deixar sense convidar, ara que hem parlat de dinar.

Pietro: Ja baixo, ja baixo... Ai, ai, que caaaaic!

Pietro: Au, quin mal al cul... Però estic bé, eh! Estic bé!

Imagineu-vos la cara de la gent de Gubbio quan, des de dalt de la muralla, van veure tornar Francesc... caminant tan tranquil... amb el llop al costat, com si fos un gosset!

Lucia: Mireu! Torna en Francesc!

Nen: Mare! I en Pietro també!

Lucia: I... i EL LLOP! Tothom cap a casa!

Veí 1: El llop!

Veí 2: Tanqueu les portes!

Francesc: Ei, no correu! Que no passa res! Escolteu-me un moment!

Les campanes van repicar, i tota la ciutat es va aplegar a la plaça. Ningú no es volia perdre el que estava a punt de passar.

Francesc: Ja sé que aquest llop us ha fet patir molt. Però m'ha promès que no us farà més mal. Ara us toca a vosaltres: si li doneu menjar cada dia, no li caldrà atacar els vostres animals.

Lucia: I per què ens n'hauríem de refiar?

Francesc: Perquè la pau no la pot fer un tot sol: s'ha de fer entre tots dos. Ell ja ha fet la seva promesa. Ara falta la vostra.

Nen: Jo li portaré galetes!

Pietro: I jo li guardaré el pa que sobri del forn!

Lucia: Doncs... jo també ajudaré. Ho prometo!

Veí 1: Ho prometem!

Veí 3: I tant que sí!

Francesc: Germà llop, ho has sentit? Ara et toca a tu. Ho tornes a prometre, davant de tothom?

El llop es va acostar a Francesc, va aixecar la pota... i, davant de tota la ciutat de Gubbio, la va tornar a posar a la seva mà.

I la plaça va esclatar d'alegria! La gent cridava, reia, s'abraçava... i donava gràcies a Déu, que els havia enviat Francesc per portar-los la pau.

I sabeu què explica la tradició? Que, des d'aquell dia, el llop va viure a Gubbio com un veí més. Anava de porta en porta, tranquil·lament, i la gent li donava menjar. No va tornar a fer mal a ningú... i ni tan sols els gossos li bordaven!

Nen: Francesc, tu no tenies por del llop?

Francesc: Una mica, sí.

Nen: Però si no vas córrer!

Francesc: És que ser valent no vol dir no tenir mai pó. Vol dir que, encara que tinguis pó, confies en Déu i fas el bé igualment.

Pietro: Doncs la pròxima vegada, jo també em quedaré a terra... Bé, ho intentaré.

Francesc: Ja és un bon començament, Pietro!

I així acaba la història de sant Francesc i el llop de Gubbio. On tothom veia una bèstia que calia fer fora, Francesc hi va veure un germà que tenia gana. I, en lloc de bastons i forques, hi va portar la pau.

I sabeu què? No cal trobar-se cap llop per ser valent com en Francesc. A vegades, ser valent és fer el primer pas per fer les paus amb un amic, demanar perdó o compartir el que tens.

I vosaltres? Esteu preparats per viure la vostra aventura? Hem nascut per ser sants, com sant Francesc, comencem avui!